Helena

Fa dies que

abocat al balcó

he perdut el jornal

xerrant amb un pardal

més avorrit que jo.

O mirant com

s'esfulla un alzinar

olorant romaní.

Com tornen a florir

i es tornen a esfullar.

Fa dies que no sé quants dies fa.

Fa dies que m'estic dient... demà

i espero...

i espero.

Vivint amb res.

Treballant per no res

i un dia com si res

morir-me de no res.

Adéu-siau. Mercès.

Al fons d'un bar

fotent-me un perfumat

per escalfar-me el cor

mentre arriba la mort

a jugar al subhastat.

Fa dies que no sé quants dies fa.

Fa dies que m'estic dient... demà

i espero...

i espero...

i espero...

Abocat al balcó

espero.

Despullant l'horitzó

espero.

Espero per Nadal (Espero pel meu goig)

i per la Magdalena (i per la meva pena)

pel dia i per la nit

que torni Helena

que torni Helena...

i és que quan passa pel meu carrer

fins el geranis li acluquen l'ull.

L'aire es fa tebi amb el seu alè

i les llambordes miren amunt

sa pell morena.

Quan passa Helena.

Quan ella mira saps que la font

quan ella vol, la dóna.

Quan ella plora, saps què és el dol.

Quan ella calla, tot jo tremolo.

Quan ella estima, l'amor pren vol...

I entre teulades es gronxa el sol

i els passerells dels fils de la llum

miren gelosos com riu i es mou.

Color d'espera llarga i perfum

de lluna plena

la meva Helena.

La meva Helena...

però...

Fa dies que

l'estar dret em fa mal

el reuma em trenca els dits

i ha fugit el darrer pardal.